Km 0 a l’1
En el mes de juliol no hi ha gaires curses, però a Barcelona ciutat n’hi ha una que els aficionats a córrer no ens la perdrem: la del Poble-sec que organitzen els amics del Club Atlètic Running.
És de 5 quilòmetres -una distància no gaire usual- i té un recorregut força interessant.
Interessant només començar: ho farem en el Parc de les Tres Xemeneies, que és un lloc amb història. Com en tot el barri, perquè el Poble-sec en té molta. Altra cosa serà si un servidor sabrà plasmar-la en aquest escrit -després d’esbrinar aquí i allà què és el que hi ha o hi ha hagut pels carrers per on passarem- però en aquest barri de Barcelona, i tot i que únicament fa uns cent cinquanta anys que existeix com a tal, d’història en té un munt.
Fins a finals del XIX, el Poble-sec era un espai rural, amb horts, camps, fonts i alguna ermita. El lloc d’on sortirem era un indret anomenat Les Hortes de Sant Bertran, la qual cosa vol dir que era terra de cultiu. Res a veure amb el que amb el temps va ser l’espai on s’hi va instal•lar, primer una industria carbonera i més tard l’empresa La Canadenca, que subministrava llum a Barcelona.
Ens disposaren a sortir, deia, des del mateix parc on, a banda de les tres xemeneies -una de les icones de la ciutat- hi ha algun element que recorda que aquí hi va haver l’empresa coneguda com La Canadenca (l’accionista principal era del Canadà), que s’encarregava de generar i subministrar l’energia elèctrica provinent de les aigües de l’Ebre a la ciutat. Ho confirmarem quan veurem, mentre escalfem i estiguem a punt de sortir, una dinamo enorme i una mena de vàlvules gegants que a mode d’escultures volen recordar-ho. (També hi ha una cadira gegant en un costat del parc com a mostra d’art actual, que no sé que hi pinta, però es curiosa de mirar)
I també ho recorda un rètol que indica que l’any 1919 va haver una famosa vaga que es va anomenar “de la Canadenca”. Al gener de 1919, les queixes de 8 treballadors de la indústria, reclamant menys hores de treball i un salari digne, va significar el seu acomiadament i el d’altres més que s’hi van solidaritzar. L’afer va desembocar en un ampli moviment vaguístic que es va estendre per tot Barcelona. Més de tres mil treballadors van ser detinguts, va intervenir l’exercit...Però a l’abril d’aquell any, el govern espanyol va haver d'establir la jornada de treball de 8 hores. (No sense represàlies perquè va morir un líder sindical a trets de la guàrdia civil). Tothom va estar d’acord en que l’origen d’aquesta victòria laboral va ser la vaga de La Canadenca. Deixeu-me posar una mica transcendent: resulta emocionant que estiguem trepitjant, en el moment de començar la cursa, un terreny on es va forjar un avenç tan important per al moviment obrer, i en definitiva per a la societat, com és la jornada de 8 hores.
La Canadenca ocupava l'espai d'on sortirem
Una curiositat: Les Hortes de Sant Bertran tenien aigua a dojo. I el barri que es va anar formant el segle XVIII entre Montjuïc i aquest horts també. Bona prova són les fonts que hi havia, algunes de les quals han donat nom a carrers. Tot i així, se li va dir Poble Sec molt aviat, ningú sap ben bé per què. Hi ha qui diu que va ser degut a l’aigua que consumien les fabriques i tallers que s’hi van instal•lar, que van deixar eixugada la zona, però no es pot confirmar.Per Vila i Vilà arribarem al carrer de Puig i Xoriguer, un capellà del segle XVIII. El farem girant a la dreta fins al Passeig de Montjuïc, amb lleugera pujadeta, i enllaçarem tot seguit amb el carrer de Piquer -un compositor de música popular del XIX- del qual en farem uns dos-cents metres fins el carrer de Cabanes -un altre nom que correspon a una nissaga de propietaris del Poble-sec-.Pujarem per Cabanes -déu ni do la pujada- fins, de nou, al Passeig de Montjuïc, per anar a trobar el Parc de la Primavera, un jardí urbà de recent creació que emmagatzema els residus de neteja del barri en el seu subsòl, abans de ser transferits per al seu tractament. Pujarem per les seves rampes (no són mortals, però hi són), i per entre mig d’espais per a que hi juguin els nens i els gossos, a la meitat del parc ens hem de trobar el senyal del Km 1.
Pel Parc de la Primavera farem una mena de ziga-zaga (paraula que em ve de gust posar perquè va estar de moda els primeres anys de l'era Guardiola ), fins arribar al cap de munt del carrer Nou de la Rambla, que l’agafarem per baixar-lo. No tot es pujar. Millor dit, ja no hi haurà cap pujada més (gaire perceptible, vull dir). Haurem deixat el parc just davant d’un antic meublé que hi ha a l'esquerra, al costat del qual -coses de la vida- hi ha una escola, i en baixar pel carrer que antigament tenia un nom tan lleig com el de Conde del Asalto, veurem a la nostra dreta, de seguida, una de les portes d’entrada del Refugi 307.
El 307 és un dels prop de 1.700 refugis que es van construir a Barcelona durant la guerra per poder guarir els ciutadans. De fet, el Poble-sec, per la seva proximitat amb el port, va ser un lloc molt afectat pels bombardeigs dels italians i alemanys, un dels quals un dels primers sobre la ciutat (i la primera vegada a la història universal que era bombardejada una població civil en una guerra), resistit, segons expliquen els cronistes de l’època, gràcies, en bona mesura a aquest refugi antiaeri.Manllevo uns paràgrafs del llibre “Els bombardeigs a Barcelona durant la Guerra Civil” de l’historiador (i corredor de curses, per cert) Francesc Poblet, que en parla, i en dona una idea del que eren:
(...) Alguns refugis van arribar a ser molt complets, amb diversos túnels i estances, utilitzades com a lloc d’esplai per als nens, lavabo, cuina, com en el cas del refugi de la plaça de Tetuan, on encara es conserven restes de fustes que servien de bancs i de penjadors. També es conserven alguns refugis, com el de la plaça de la Revolució de Gràcia i un al Poble Sec.Els túnels del metro, i principalment les estacions, també es van utilitzar com a refugi i com a lloc segur de pernocta, així com alguns túnels de metro que estaven en obres.(...) El pla de defensa civil de Barcelona va ser copiat més tard per Londres durant els bombardeigs nazis sobre aquesta ciutat durant la Segona Guerra Mundial.El del Poble-sec, per davant del qual estarem passant, tenia una capacitat per a 2.000 persones. Tot i que no es va arribar a concloure, al final de la guerra els veïns havien excavat uns 200 metres de túnels a pic i pala. Ara es pot visitar. Ho farem, no avui, però ho farem.
Seguirem baixant, anant en compte perquè la pendent és una mica pronunciada, i passarem per davant d’establiments “de tota la vida”. Per exemple, una botiga, en el número 148, on encara venen espardenyes. (Per als que, per edat, no ho sàpiguen, l’espardenya era un tipus de calçat que duia la classe obrera abans de la guerra (i després també), fet amb roba gruixuda i sola de cànem, que es lligava al turmell amb dues vetes).En arribar al carrer de Piquer girarem a l’esquerra per fer-ne cent metres, fins al de Fontrodona (ja dèiem que el Poble-sec hi havia moltes fonts, però curiosament, el nom del carrer es va posar en honor del notari Joaquim Fontrodona, que s’encarregava de donar fe dels testaments d’alguns propietaris dels terrenys del barri).
Cent metres més per Fontrodona i girarem a la dreta pel carrer de Blai, el més concorregut del Poble-sec exceptuant el Paral•lel, una mena de rambla en petit, farcida de bars per fer un àpat desenfadat o prendre una copa, i d’antics establiments que li donen al carrer una entitat especial. Sí, a més a mes, està tancat al transit com està -no únicament avui per a la cursa, sinó sempre-, la joia és absoluta.
Parlant de bars del carrer Blai, passarem molt a prop d’un d’emblemàtic, a l’alçada del senyal del Km 2, la Gran Bodega Saltó. És un antic celler que encara ven vi a granel, i la seva clientela és una barreja d’artistes, escriptors, músics i gent del barri, que mentre fan el vermut amb anxoves tracten d’esbrinar -els parroquians tenen aquesta habitud- quina és l’errada ortogràfica que hi ha escrita a la barra. A la façana del local, un rètol filosòfic: “Solo se vive una vez”. Ja està dit tot.
A propòsit d’aquest local, el freqüentava un personatge popular i molt estimat per tothom al Poble-sec, el Tito Juan, també conegut com El último mohicano de Montjuïc. Es dedicava a la compravenda de ferralla però la seva gran il•lusió era la de torejar, una cosa que no va poder realitzar mai. A banda de ser un lluitador per les llibertats, tenia aficions artístiques; s’apuntava a qualsevol cosa i col•laborava sovint amb els artistes de la Gran Bodega Saltó. Quan va morir, no fa gaire, els seus amics van posar una fotografia seva a la barra del local, vestit de torero.
A propòsit d’aquest local, el freqüentava un personatge popular i molt estimat per tothom al Poble-sec, el Tito Juan, també conegut com El último mohicano de Montjuïc. Es dedicava a la compravenda de ferralla però la seva gran il•lusió era la de torejar, una cosa que no va poder realitzar mai. A banda de ser un lluitador per les llibertats, tenia aficions artístiques; s’apuntava a qualsevol cosa i col•laborava sovint amb els artistes de la Gran Bodega Saltó. Quan va morir, no fa gaire, els seus amics van posar una fotografia seva a la barra del local, vestit de torero.
Km 2 al 3
Al carrer Blai hi tornarem més tard. Ara en farem uns vint metres, fins trobar el de Roser, que el pujarem amunt girant a l’esquerra. Blai és el nom de l’arquitecte que va fer el Palau de la Generalitat el segle XVI, i Roser, un dels primers carrers que va tenir el barri, fa referència a la Verge del Roser. En temps de dictadura els hi van canviar els noms, a l’arquitecte li van posar “Blay”, i a la verge, “Rosal".
Roser amunt, anirem a parar al carrer Magalhäes, el navegant portuguès a qui al cole li dèiem Magallanes, i l’enfilarem a la dreta per fer-ne un bon tros en línia recta, que ja tocava. Per Magalhäes creuarem el carrer de Salvà -una mica més avall hi ha la primera casa que es va construir al barri- ; el del Poeta Cabanyes - a tocar de la casa on va néixer Joan Manuel Serrat-; el de Tapioles i el de Margarit. A la cantonada hi ha un restaurant popular, La Tomaquera, on fan uns cargols a la llauna que hi ha qui diu que són els millors de la ciutat. És també molt peculiar: no es pot demanar taula perquè no tenen telèfon; s'hi ha d'anar i si tens sort dines; s''ha d'anar amb el quartos en metal·lic perquè això de les targetes no saben el què és; i a la paret hi han uns rètols que adverteixen que "El restaurant no està orientat al client...sinó a la satisfacció del Manel", que és l'amo.
Un apunt: A banda d’en Joan Manuel Serrat, en el barri del Poble-sec on estem corrent hi han nascut bastants famosos: el cantautor Jaume Sisa; l’actriu Julieta Serrano; en Joan Gràcia del Tricicle; el que fou un gran cantant d’opera Manuel Ausensi; alguns membres d’Els Mustang; alguns de l’orquestra La Salseta del Poble sec... Però no únicament hi ha nascut membres de la faràndula: l’ex jugador del Barça, Ferran Olivella; el novel•lista Francisco González Ledesma i l’heroïna de la Guerra del Francès, Agustina de Aragón, també van néixer al barri.
Avançant arribarem a la Plaça del Sortidor. Podríem dir que la plaça és el cor del Poble-sec, un barri que va ser el primer eixample de Barcelona. Extramurs, va ser una àrea anterior a l’Eixample d’en Cerdà. Li deien “L’eixample de Santa Madrona” a les primeries del segle XX, i tot i que va ser urbanitzat amb cases massa altes per a uns carrers massa estrets, va configurar-se caòticament harmònic, si val l’oxímoron. Un, diguem-ho clar, s’hi troba bé en aquest barri mestís, habitat per gent treballadora d’aquí i de fora. Molts catalans, però també molts aragonesos abans, i molts paquistanesos ara (després del Raval, el Poble-sec és el barri amb més immigració de la ciutat), fan del lloc on estem corrent aquesta cursa, un espai singular.
Deia que la Plaça del Sortidor que estarem creuant -a bon pas perquè el terreny és pla- és l’ànima del barri. No sé si hi seran avui, però a la plaça hi ha sempre avis fent petar la xerrada a l’ombra del arbres, i nens i nenes de l’escola de les franciscanes (les monges del Sortidor) que hi juguen. També hi ha un dels restaurants més típics i antics de la zona, El Sortidor. (No és estrany que parlem tant de locals per menjar en aquest recorregut: per a mi, el Poble-sec és el lloc de Barcelona on existeixen més bars i restaurants per metre quadrat). El veurem a la nostra dreta; l’edifici data de 1870, i ja era una taverna el 1901. Bar Genius es va dir durant un temps, però era més conegut per Can Jesús, que era el nom de l’amo. El local, que va servir per filmar algunes escenes de la sèrie “Porca Misèria”, ha conservat l’essència que tenia de bon principi. A qui el vulgui escoltar, el propietari actual diu que "molts restaurants moderns de Barcelona semblen botigues de sabates". I té raó. No és el cas, d’aquest que, segons diu un veí: "està encara com quan hi anava Joan Manel Serrat a comprar gel".
Més coses de la plaça...i no acabaríem! En el Centre Cívic, que està a l’esquerra del nostre pas, hi té la seu el Club d’Escacs Comtal, un dels més antics i llorejats clubs d’escacs de Barcelona. Fundat l’any 1925, ha anat a munt i avall de la ciutat ocupant diferents pisos i llocs -en un d’ells el nen prodigi, Arturo Pomar, va jugar unes simultànies a l’edat de 12 anys- fins anar a parar al Centre del “Surti” (nom popular que els veïns li donen a la plaça).
Abans d’acabar de creuar-la , diguem que el nom prové del fet que a primers del segle passat hi havia un sortidor al bell mig, coronat amb l’estàtua de la deessa Ceres, que va ser traslladada a la plaça Sant Jordi de Montjuïc, (aquella que tothom confon amb el sant). Ara, a la Plaça del Sortidor no hi ha cap sortidor; hi ha una rèplica de la font de Canaletes. Si ens volem avituallar ja ho sabem.
Seguirem avançant per Magalhäes (no sabeu el què em costa dir-li així), creuarem el carrer de La Creu dels Molers - per la creu que hi havia en el que era un antic camí per on s’arribava a les pedreres de Montjuïc-; el de Radas, que correspon al nom d’un militar català que va defensar el santuari de Santa Madrona durant el setge de Barcelona per l’exercit hispànic de l’any 1651; el de La Concòrdia, que no cal dir per què es diu així, però que abans de la guerra es deia “Carrer del Setge de 1714”, i és que sempre hem estat igual.
En arribar a Concòrdia, el carrer Magalhäes canvia de nom: es diu de la Mare de Déu del Remei. Segueix tenint arbres a banda i banda, una cosa que és d’agrair (una observació, però: el carrer Magalhäes té arbres als dos costats només en el tram final), i nosaltres el seguirem fins el final passant per davant de la Parròquia de la Mare de Déu de Lurdes que està a la cantonada del carrer amb el de la Font Honrada, a l’alçada del Km 3. És la parròquia més antiga del barri, però no és tan coneguda com la de Santa Madrona que veurem més endavant, construïda quan aquesta es va fer petita.
Arribarem al carrer Lleida pel de la Mare de Déu del Remei i el baixarem tenint en front el Col•legi Jacint Verdaguer, aquella escola que té uns esgrafiats tan lluïts a la façana, per davant de la qual també hi passem corrent en varies curses. Farem uns cent metres de baixada i girarem pel primer carrer que trobarem a la dreta, el de l’Olivera. Deuria haver aquest tipus d’arbre mediterrani per aquí, però ara no n’hi ha, ni d’aquest ni de cap altre en el carrer fins la bonica Plaça de Santa Madrona, la qual travessarem tot seguit per endinsar-nos de nou a dintre del barri.
Pel carrer de l’Olivera el primer que creuarem serà el de la Font Honrada, un nom que recorda una de les moltes fonts que hi va haver en un temps a la falda de la muntanya de Montjuïc: a més a més d’aquesta, la Font Trobada, la Font del Gat, la Satàlia, la Conna, els Tres Pins, les Pessetes, la Walkíria, la Magnèsia... Per a molts, no únicament per als veïns, es van convertir en llocs d’esbarjo durant el segle XIX i primers del XX. Van agafar molt bona fama, i la gent hi anava a fer “fontades”, que era com anomenaven a les trobades al voltant d’una font, on es menjava, es bevia...i es lligava (en aquella època es deia “es galantejava”). Clar que per lligar, res millor que els balls que es feien als merenderos -la majoria també al costat d’una font- amenitzats per algun grup de músics ambulants o per un piano de maneta que movia el fill de l’encarregat.
No deu d’estar fet exprés, però, avançant pel carrer de l’Olivera després del de Font Honrada, travessarem el de Vallhonrat; per virtuts que no quedi (perdoneu l’acudit dolent: Vallhonrat era el nom d’un ex propietari de terrenys de l’indret). Més enllà, el de Ricart i el de Teodor Bonaplata –ex propietari el primer i actor del segle XIX el segon- i en arribar al seu final, al de La Concòrdia, l’agafarem girant a l’esquerra per anar a trobar el carrer d’Elkano -el navegant basc que va ser el primer que va donar la volta al món en un vaixell el 1522- .
Per Elkano travessarem alguns carrers que donen molt caràcter al Poble-sec. Tal és el cas del de Blasco de Garay -un senyor de Toledo del segle XVI aficionat a la mecànica, que ningú s’explica la raó d’haver-lo honorat amb un carrer tan bonic en el barri- o el de Margarit -heroi català durant la Guerra dels Segadors (a aquest sí que li correspon, caram)-.
Ambdós carrers que travessarem, Blasco de Garay i Margarit, són arbrats a banda i banda, i ens serà agradables de mirar de passada, donat que la majoria de carrers per on correrem no en tenen. No se sap si perquè el terreny no ho permet o per qualsevol altra cosa. Certament, els carrers del Poble-sec tenen molt encant. La roba estesa dels balcons, per exemple, li donen un aspecte entranyable. Però d’arbres n’hi ha pocs. Quan passarem pels que en tenen ho apreciarem.
Un apunt: al cap de munt del carrer Margarit, a la nostra dreta, hi ha el camp de futbol de la U.E. Poble Sec, un club que es va fundar fa 82 anys. El terreny de joc és un lloc que havia estat una pedrera. (A Montjuïc n'hi havia varies; de fet, la majoria d’edificis de l’Eixample estan construïts amb pedres extretes de la muntanya per on estem). Una curiositat: la U.E. Poble Sec, un club modest de primera catalana, una temporada de no fa gaires anys es va permetre el luxe de fitxar Raducanu, un ex jugador internacional de l’Espanyol. I és que el que no passi al Poble-sec no passa enlloc...
I havent travessat el carrer de Margarit trobarem el senyal del Km 4. Un tram, el d’aquest quilòmetre que hem fet, del que diuen que és la part més fina del Poble-sec –no es pot oblidar que aquesta zona és coneguda com l’Eixample de Santa Madrona, el primer eixample de Barcelona com hem dit-, on els pisos, segons sembla, han estat sempre els més cars del barri.
Km 4 al 5 (final)
Deixarem el carrer d’Elkano quan arribem a prop del local on té la seu el Club Atlètic Running que organitza la cursa que estem corrent, una entitat molt activa en el món del córrer, que es va fundar fa més de vint anys. Activa i compromesa, perquè és una de les entitats esportives que es van adherir a la manifestació del dia 10 de juliol del 2010 per mostrar rebuig a la retallada de l’Estatut per part del Tribunal Constitucional.
Girarem per Tapioles cap avall i en farem uns cinquanta metres, i poc abans d’arribar a la Parroquia de Santa Madrona, a la nostra esquerra, enllaçarem amb el carrer de Blai.
Un apunt: tot i que no es gaire sabut –crec jo-, Santa Madrona és també patrona de Barcelona, juntament amb la Mercè i Santa Eulàlia. Sembla ser que va morir martiritzada l’any 300, i es diu que un dia del segle X, quan duien el seu cos al rei de França per veure si el curava d’una malaltia, el vaixell que el transportava va fer escala a Barcelona, i aquí es va quedar. Explica l’historiador Joan Amades que “Quan el vaixell passà per davant de Barcelona va desencadenar-se un tràngol furiós que posà la nau en perill. El patró va atracar a la platja de Sant Bertran, just vers l’indret on s’esqueia l’ermita de Sant Fruitós, a la muntanya de Montjuic. Per tal d’evitar la pèrdua del cos sant, si la nau s’arribava a enfonsar, el van desembarcar i van dipositar-lo en l’esmentada ermita”. La narració diu que cada vegada que volien embarcar de nou el cos al vaixell es reprenia un enorme temporal, per la qual cosa van interpretar que, donat que pel que es deia, la santa havia nascut a Barcelona, la seva tossuderia celestial indicava que no es volia moure de la ciutat barcelonina.
La van fer patrona de la ciutat i l’advocaven per a que plogués. Però, infidels que som els humans, el seu patronatge va ser substituït pel de Santa Eulàlia que, segons deien, ho aconseguia més sovint. I desmemoriats que som, a la pobre Santa Madrona se la va anar oblidant. Les seves relíquies van rodar per la ciutat d’un lloc a un altre fins anar a parar, primer a la Parròquia de Lurdes per davant de la qual hem passat fa poc, i després per aquesta del carrer Tapioles, on estan ara.
El Molino és (va ser) testimoni d’un temps. Ho va explicar molt bé el crític d’art Sebastià Gasch quan deia que ...per una pesseta, hom podia estar a El Molino des de les 10 de la nit fins a les quatre de la matinada...Durant aquest temps li eren permeses fer unes quantes coses: presenciar la desfilada de quaranta “artistes”; ballar en el foyer amb les dames de faldilla curta, escot llarg, cames grosses i vano; protestar de les cupletistes amb pretensions intel•lectuals i tirar a l l’escenari clofolles de cacauet.
Inaugurada el 1908, la sala es va especialitzar en espectacles de music-hall una mica transgressors, fins i tot durant els primers anys de després de la guerra. La Bella Dorita va estar la seva vedette més famosa. No tant per la seva bellesa, que també, sinó per la manera en que era capaç de traspassar els límits de la moral permesa en els primers trenta anys de la dictadura, on tot era censurat. Fins i tot el nom del local, que va passar a anomenar-se El Molino quan es deia El Petit Moulin Rouge, per dues coses: no estaven permesos rètols en llengües estrangeres (en català encara menys) i la paraula “Rouge” (vermell, roig o rojo) gairebé no podia ni ser pronunciada.
Una curiositat: si, com es sabut, els gegants de qualsevol lloc són una al•legoria i expressen l'esperit popular de l'indret, els del Poble-sec no poden ser més expressius i característics. Durant molts anys van ser tres xemeneies. Ara, i des de l'any 2001, són la Rosa i l'Armand. Ella és una vedette del Paral•lel que ensenya la cuixa, i ell és un elegant client de cabaret que li duu un ram de flors i un regal.
Passat El Molino deixarem el Paral•lel per seguir per Vila i Vilà -el més ample dels carrers pels quals hem passat- a la recerca del final de la cursa. En fer-ho, embalats com anirem, potser no veurem, a la nostra dreta, un Abeurador de pedra. És un vestigi de finals del XIX que s’ha conservat en el lloc on hi havia una fonda (ara hi ha el restaurant El Abrevadero) que servia per a que hi beguessin aigua els cavalls dels clients que paraven al local.
Més enllà, en creuar el carrer Nou de la Rambla, veurem a la nostra esquerra -si la velocitat que durem en aquest moment ens ho permet- un altre vestigi de la primera meitat del segle passat: la Sala Apolo. Pertany al que fou les Atracciones Apolo, un lloc on, a manca de parcs temàtics, el personal es divertia pujant a les furgonetes de La Gruta Màgica que els transportava a les calderes de Pere Botero; o entraven a La Casa de la Risa, un laberint de miralls que aprimaven o engreixaven a voluntat; o s’enclastaven amb el de davant en El Autochoque; ...atraccions més “emocionants” que els Caballitos que hi havia a la terrassa per als nens, a la dreta de la qual es podia patinar en una pista que també servia de camp de bàsquet de l’Hispamer, una de les primeres de Barcelona que va tenir taulers de vidre. Aquest cronista amateur ho pot confirmar perquè hi va jugar fa més de cinquanta anys.
Les Atracciones Apolo van servir també per filmar escenes de pel•lícules, en una de les quals, “Apartado de Correos 1.001”, que va tenir molt èxit als anys cinquanta, el “dolent” era perseguit i enxampat dintre de La Casa Encantada. Les atraccions van entrar en decadència en els anys setanta. Van ser derruïdes per fer-hi un hotel, excepte on s’hi feia ball de saló, que s’ha mantingut com la discoteca Sala Apolo, a molt pocs metres d'on passarem.
Continuarem per Vila i Vilà i ens anirem apropant al final de la cursa, que està en el mateix lloc on l’hem començada: l’actual parc de Les Tres Xemeneies, que ja hem dit que era el lloc on hi va haver la companyia de la llum, i abans una industria de carbó, i abans uns horts.
A propòsit, a l’indret també se’l va conèixer com “La terra negra” a finals del XIX. Es diu que era un indret de la ciutat amb mal nom, on exercien les dones de la vida més desafavorides. Llegeixo en algun lloc que a una d’elles li deien “La Santa” perquè “...en acabar cadascun dels seus serveis, aixecava la seva mirada cap al cel per demanar perdó”. I és que de personatges estrafolaris en aquesta zona, tan a prop del Paral•lel on estem, per donar i per vendre. Fa uns quaranta anys hi vivia una vident que, tot i ser analfabeta, quan entrava en trànsit “aconsellava” al seus clients amb versos de Federico Garcia Lorca. I el que és més curiós, o feia amb la mateixa veu del poeta.
Passarem el començament del petits carrer de Lafont -que tot i que podria semblar que és per recordar alguna de les moltes fonts que hi havia al barri, el nom correspon al d’un advocat del segle XIX- i travessarem el de Cabanes, que ja el coneixem d’abans.
Girarem a l’esquerra pel Passatge de La Canadenca -el mateix lloc per on hem sortit- per entrar, després d’un petit gir en el parc on hem començat, a l’interior del Poliesportiu de les Tres Xemeneies on hi ha la meta. Contents d’haver arribat al Km 5 i final d’una cursa tan carismàtica...i alguns molt contents per haver fet marca en una distància tan poc habitual.
-------------------0---------------------
Miquel Pucurull
pucurullfontova@yahoo.es
